Mubassir ibn Sulayam “al-Nasir al-Dawla”

(n. fi del s. XI)

En la figura de Mubassir ib Sulayman, eunuc elevat per la gràcia del seu senyor a valí de Mallorca, s'encarna “un dels molts personatges que va haver d'emigrar a altres regions d'al-Andalus per provar fortuna”. Formava part d'una aristocràcia musulmana de frontera, “d'arrels probablement iemenites, que va deixar la ciutat de Lleida a la seva sort, en un moment en què la conquesta feudal de la ciutat era imminent i el domini islàmic sobre aquestes terres tenia els dies comptats” (X. Eritja, Lleida: de l'Islam al feudalisme, p. 64)

Després de la mort d'al-Murtadi, valí de Mallorca –diu Sumi tot transcrivint Ibn al-Kardabus-, “el va succeir un dels seus eunucs, de nom Mubassir, el qual va rebre el sobrenom de Nasir al-Dawla (‘El Defensor de l'Estat'). Era originari de Castelldans (Qal'a al-Hamir), de la jurisdicció de Lleida, però l'enemic el va fer presoner essent petit i el va castrar. Així, quan al-Murtadi va enviar un ambaixador als cristians amb alguns dels seus assumptes, l'ambaixador va trobar admirable la intel·ligència natural i l'enteniment del jove Mubassir. Aleshores el va rescatar i el va portar davant d'al-Murtadi, el qual va convertir-lo en el seu millor amic, motiu d'honra i orgull encès. Elevat de mires, lloable de costums i de gran virtut i generositat, va defensar el seu territori dels atacs dels enemics. La seva prudència en la lluita no ha estat lloada com ho ha estat ell fins que va morir. Déu tingui misericòrdia d'ell!”

Mubassir ibn Sulayman va fer de la seva vida un exercici on prenia cos i ànima aquella lloada màxima –tan sovint oblidada– de la moral islàmica: “La hipèrbole és la llaga de l'elogi.” El retrat intel·lectual i moral d'Ibn al-Tubbi ens apropa un personatge investit de generositat, manca d'ambició, sentit de la mesura i gust excels per les coses de l'esperit: “Va ser la personificació més pura de l'edifici en què els fonaments són la modèstia; les columnes, la justícia del príncep, i, cosa més difícil encara, la teulada que corona l'obra ben feta, el bé dels seus súbdits.”

A tot Mallorca era conegut l'amor de Mubassir per les flors, fins al punt que el seu jardí, tocant a mar –anota Ibn al-Tubbi–, rebia els sobrenoms de “la catifa d'Al·lah” i “el verger del blau naixent”. D'aquesta afecció floral, se'n fa ressò el seu “Epitafi”, recollit pel Kitab. Apassionat de les lletres, va convertir la poesia en el centre de l'activitat cultural de palau. Aquesta passió, bastant comuna en totes les corts d'al-Andalus a l'època dels Muluk al-tawaif o de taifes, es resumeix en boca de Mubassir en unes emotives paraules que, ben mirades, són tota una declaració de principis: “Dues coses em subjuguen i em fan perdre el món de vista: contemplar un rostre bell i escoltar uns versos que brollen amb naturalitat.” Era del parer que la poesia formava part d'un llenguatge ecumènic i, fins i tot, la considerava com a part indispensable del príncep. Ibn al-Tubbi li atribueix aquestes paraules “Per als obrers i camperols, la poesia és un cant que els fa oblidar les dures jornades de treball; per al secretari, el visir, el príncep, és una evasió de les seves preocupacions i de les inquietuds que tan sovint els amoïnen; per als bons poetes cortesans –és a dir, per a aquells que per diners no traeixen la seva alçada artística– reprenta un mitjà de vida. Per a tots és un títol de glòria, i lliurar-se a ella, fins i tot quan s'és un príncep, no va contra la pròpia dignitat, sinó ben al contrari, enalteix la nostra vida i purifica el nostre esperit.”