Assumirās la veu d'un poble,
i serā la veu del teu poble,
i serās, per a sempre, poble,
i patirās, i esperarās,
i anirās sempre entre la pols,
et seguirā una polseguera.
I tindrās fam i tindrās set,
no podrās escriure els poemes
i callarās tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estarās despert,
i tu estarās despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu serās la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinķ l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixarās de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
serās un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condiciķ.
No tot serā, perō, silenci.
Car dirās la paraula justa,
la dirās en el moment just.
No dirās la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la dirās honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot aixō sķn banalitats.
Allō que val és la conscičncia
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.