literatura catalana . joves i adults     inici
Margarit, Joan

 


Assaig de càntic en el Museu del parc

Matins llunyans en el Museu
sense ningú voltat pel parc desert.
Els vells radiadors, la sala de Nonell.
Verds foscos per a dones miserables
embolcallant-se en mantes de tenebra.
El crit d’alguna pinzellada roja.
Un vigilant travessa amb lentitud
el passadís del fons.
Silenci, el silenci de Nonell.
Algú em va estimar, m’estima encara.

Voldria que la meva poesia
fos una sala que emparés algú,
perquè penso que el parc desert d'hivern
ja ens el posa la vida.
El Museu ja no hi és. En el seu lloc,
el que hi ha és el que Espriu n'hauria dit
dissortat Parlament, brut i trist.
 

 
imatge arts
cercador:  autor:     poema:           cercador avançat  boton busqueda avançada
<<
web design KTON Y CÍA