Hi ha dies com els films en blanc i negre
que veies cada tarda de diumenge
al cine vell en còpies gastades:
estones de diàleg sense so,
fum agre de tabac, gestos abruptes,
petons mal censurats, desig incòmode,
soroll de fons, persones que no callen.
Hi ha dies que quan surts estàs cansat
com en sortir del cine, embriagat
d’històries, amb ganes de fer coses
descomunals i la certesa tèrbola
que tot plegat només són masses fosques,
un joc obscur de masses que es projecta
sense descans a la pantalla plana.
Hi ha dies que les coses se’t revolten,
que el projector s’apaga a mitja escena
i lluny hi ha gent que riu i xiula fort
i un llum impertinent que volta us diu
que s’ha acabat, que s’ha cremat la còpia.