He pujat a la muntanya de les tombes.
He vingut fins aquí travessant l’erm
de Can Tunis, nevat de plàstics grisos
i xeringues, on vaguen tremolosos
els ionquis com estàtues de draps.
Diuen que l’Ajuntament vol arrasar-ho,
cobrir de formigó aquests camps d’herbotes
davant l’enorme reixa de la porta
del cementiri, alçat enfront del mar.
Serà pels morts més mala companyia:
els difunts, el seu mur i el seu silenci
s’adiuen amb els ionquis, com soldats
vagant perduts després de la derrota.

Pujant pel vell camí davant del port
vaixells i grues es van fent petites
i el mar es va eixamplant. Aquí,
en el lloc més alt,
estàs salvada del dolor del món.