Abans que res caldria conèixer els seus noms

                                                Walter Benjamin

      Clar paisatge després del calendari bròfec dels jardins públics. Esquiu so de xeremia oculta entre savines d’un torrent. Cràter obert de la malenconia. Llera entapissada de paranys.

     El dolç estiu perfuma d’olis l’aspriva clastra voltada de columnes, on ombra i llum intenten reparar el greuge.

     De tant en tant els núvols gotegen passions a les creques que el temps obre. Cap murada és prou forta per contenir l’incendi ni el treball que la cançó perfà.

     Als llavis lladres d’amor borneja la paraula no dita, el missatge gelosament guardat, el nom ocult de les coses, el nom no dit encara. Pols de camins calcigats potser…

     Els colors són aquí més elementals que enlloc. És debades aquí la pruïja de les ciutats del nord. La pedra dura transformada en terrosos blancs com la neu o la sal, emblanquina aquestes cases d’arquitectura primitiva i funcional. Mans calloses, amarades de feines diverses. La brega constant contra l’adversitat…

     Però hi ha guanys, també, a la vora del foc d’una cuina humil, a l’entorn d’una taula senzilla, o al tàlem i la seva intimitat preada.