Le regard fixe dans une solitude d’encre.
                                   PAUL ÉLUARD


Unes llàgrimes de cera roent
cauen damunt dels fulls del periòdic
que he estès a terra, just on un soldat
custodia, quiet com un molló,
un grapat de cadàvers. I l'espàtula
es paralitza enlaire. No pels morts,
obscurs i bells, ni pel posat de plom
que el dur mester de guerra sol·licita,
sinó per la delectança, allà a sota
dels meus genolls, amb què el milicià
mira la càmera, l'obscenitat
amb què ignora la mort dels altres homes.

Amb un rampell de fúria, l'agafe
en un manyoc, el diari, i l'enfonse
en el vaixell escaldat de la cera.
I així, per un atzar desventurat,
l'acte quotidià de depilar-me
es converteix en ofensiva bèl·lica
de conseqüències imprevisibles.