Perquè el cos té memòria, com una geografia. De la pena a la vida estén arquitectures, un càlcul de nivells, un joc d’enzims. El cos és savi, sap guardar la nota sostinguda que ressona i la deixa ensucrar-se com una taronja. Dosifica els oblits i estableix els dissabtes, arxiva nits de bruixa en la seua sagristia. Amb fiblades i estigmes va filant el nou teixit de flor de cirerer. Ho sospitaves: fer versos és llegir-se el cos al capdavall, un llarg aprenentatge d’exegeta que es crema els ulls desxifrant solcs, mentre abril bat pluja contra les finestres i truquen a la porta i no és ningú i respons sense preguntes, mentre el desig s’amaga al soterrani sabent que haurà d’eixir a les abelles i escruta el cos per esbrinar si aquell senyal que instaura mar oberta vindrà de dins o ha de venir de fora.