torne a tu, ciutat d’on mai no he marxat
del tot. torne a tu i a la teua desmesura,
ciutat que vens i compres la forma més ràpida
i trista de l’amor. torne a tu, ciutat
que vesteixes d’or la teua misèria,
que cobreixes d’oripells els teus parracs.
torne a tu i em dol la dansa solitària
de vinyes i xicrandes als ravals
de la ciutat que vas ser, de la ciutat
que podies haver estat. torne,
còmplice i víctima del teu silenci,
i em dol la teua desfeta en una guerra
que vas perdre de carrer en carrer.
torne a tu, ciutat on floreix la mort
sobre l’asfalt i em dolen les flors que s’obrin
als arbres d’avingudes que s’obrin
a una mar absent. torne,
ciutat que ignores la teua bellesa
sota l’or trist dels oripells, valència
d’ombres i d’escuma, valència
que calles i oblides, que impúdica mostres
les ruïnes de la ciutat que podies haver estat.
valència de geranis i ombres, de flors
de plàstic i llums de neó. valència trista
d’avingudes que no porten enlloc.

                            setembre 2008