I

La riera no és l’aigua ràpida del Tigris,
ni els plataners despullats ara a l’hivern
les palmeres ufanoses dels jardins de Babilònia.
Veus aquí una llauna, més enllà un plàstic.
Però el torrent llisca suau entre els palets
amb la serenitat d’un vers d’Horaci.
I n’acceptes la bellesa. Com la lluna
la bandera americana.


II

Rost amunt t’has enfilat fins al cim
on creies que entre els pins veuries mar.
I vaixells amb àncores lleugeres.
I la llum, i el corall del que somnies
Però res.
         I esmoles l’esguard i esperes
com un guaita en alta mar que deleja veure terra.


III

Prémer una rosa espinada a les mans,
l’amor. I la set no sé perduda en quins llavis.
I els records, durs.
Com pa d’ahir.
Però el camí et porta fins al til·ler
i et plou una neu d’ombres i de sol
entre les fulles. Somrius
com s’escapa una cadernera de la gàbia.


IV

«Vés, corre, viu.
Té el món, pren-lo»,
recordes que et deien.
I t’assenyalaven la pilota al camp d’ortigues.


V

Sota els músculs de fusta d’un gran arbre
vas imaginar el goig del primer cop.
Es van asclar de flors les branques,
i vas sentir d’un vol l’aire mogut
però no les ales.
                Un ocell tot en flames
volant pel cel negre de la nit,
el teu desig.


VI

He anat al camp a collir espigues.
Els marges n’eren plens.
Feia sol. Bufava un fil de vent.
Un ocell suspès al cel blau
com una flor surant en un estany.

He tornat a casa
amb un ram de pa a les mans.