literatura catalana . joves i adults     inici
Escoffet, Eduard

 


decoracio Coses, 2004, 1:03

I ell diu que els seus cabells
són un mar.
I ell diu que no troba sempre
allò que busca; que el calaix
és un passadís molt llarg,
i ell amb prou feines
n'albira la fosca del final.
I ell diu que les portes són obertes;
que cal ser un riu, implacable,
que busca.
I ell diu que se sent com el sol
quan ateny les muntanyes:
una mena de ser i quasi no ser,
potser més: deixar de ser.
I ell diu que al final
de la muntanya hi ha un retorn,
un altre camí: una vall.
I ell diu -no sap què dir-
que sí, que té raó.
I ell diu que és un sol,
no a les muntanyes, sinó al mar,
i que neix, neix.
I ell li respon que no ho entén,
que se sent, però, en la llum.
I ell li diu "en la fosca ho entendràs".
I ell hi accedeix, i li lliura
sa fosca, perquè hi entri,
delicadament, implacable.
I ell diu que els seus cabells,
que les seves mans, la seva pell.
I ell diu poca cosa més.
I ell fa la resta. I ell també.
 

poema , Escoffet, Eduard

cercador:  autor:     poema:           cercador avançat  boton busqueda avançada
<<
web design KTON Y CÍA