Per a Jorge Calado

D’aquesta quadre de Munch,

d’algú que pateix dalt d’un pont

amb les mans sobre les orelles, l’observador

podria gratar un bocí de pintura

de color taronja. Podria col·locar-lo

sobre un portaobjectes; regular

els raigs rabents que giravolten

sota els aparcaments i els camps

de futbol, estimulats per l’empenta

automàtica d’uns imants; enfocar, perquè

aquesta és la seva funció, les partícules d’assaig

(pedres precioses calibrades)

per arrancar-les i esgarrinxar

la pintura. El que hom cerca

és la força del crit.

Però l’interès de les partícules

és massa fort –elles només alliberen

molècules de pintura, en evident

demostració del Principi

de la Incertesa. El quadre resta penjat,

el cel de Noruega i el port

capten el crit i el reflecteixen

dins del crani de l’observador.

Allí ressona, i s’hi esdevé el canvi.

Traduït de l’anglès per Pere Galceran-Uyà.