Lucrècia ho sabia:
Obre el cofre,
Ja ho veuràs, és ple de neu
Que s’arrombolla.

I, debades, dos flocs
S’acoblen, s’uneixen;
Tal volta un d’ells s’acantona, per gràcia,
Dins el seu bri de mort.

On reposa el cor de la claror
En alguns mots
Quan l’un no és més que la nit;
I l’altre, un mer somni?

D’on provenen aquestes dues ombres
Que avancen, rialleres,
I una d’elles, embolcada
Amb una llana vermella?

(Traduït del francès per Marta Mitjans)