Mareta, mira,
quants de petits estels!
Però les plantes
són talment feres
arrupides! Una ombra es belluga
poc a poquet...
On ets, mareta?
Dóna'm la mà.

Un pas lleuger
ens segueix. Un negre inconegut
mou el fullatge...
Com per a fer-nos por,
s'amaga!
És el vent,
no és veritat, mareta? És el vent.

Els estels són llunyans, llunyans...
Semblen caravanes
perdudes en la fosca...
Es cerquen endebades!
Què hi deu haver, estels enllà?
Mareta meva, do'm la mà.

Traduït de l'italià per Tomàs Garcés (1928)