-Pare, cap a on anem?

-Cap a on ens dugui el vent, fill meu.

Vam abandonar la vall

on els soldats de Bonaparte havien aixecat una talaia

per sotjar les ombres de la vella murada d'Acre.

El pare deia al fill: no tinguis por, no

t'ha d'espantar el xiulet de les bales! Enganxa't

al terra i no et passarà res. Ens resguardarem

a muntanya, al nord, i tornarem

quan els soldats se'n vagin cap a casa.

-I qui viurà a casa nostra, pare?

-Es quedarà tal com està.

Va palpar la clau com aquell qui palpa un braç

i es va calmar. Tanmateix, en travessar

una tanca de punxes li va dir:

Recorda-ho! Aquí els anglesos van tenir crucificat

el teu pare durant dues nits, sobre les espines d'una figuera de moro,

però mai no va confessar. Et faràs gran,

i explicaràs als qui heretin els fusells

aquesta història de sang i ferro.

-Per què has deixat el cavall sol?

-Perquè faci companyia a la casa,

les cases es moren quan se n’absenten els habitants.

L'eternitat llunyana obre les portes

al carro de la nit. Els llops de l'estepa

udolen a una lluna espantada. I el pare

diu al fill: sigues fort com l'avi!

Enfila't amb mi a l'últim puig de roures

i recorda: aquí mateix el genísser va caure

del cavall en plena batalla; resisteix amb mi,

que tornarem.

-Quan, pare?

-Demà, o demà passat.

Un matí eixelebrat mastegava el vent

al seu darrere en les llargues nits d’hivern.

Els soldats de Josuè construïen

la fortalesa amb pedres de casa seva

mentre ells dos panteixaven, camí de Canaan:

fill, per aquí va passar un dia Nostre Senyor.

Aquí va convertir l'aigua en vi. Aquí va parlar

a bastament sobre l'amor, recorda-ho demà.

I recorda els castells dels croats,

rosegats per l'herba d'abril

una vegada que els guerrers els hagueren abandonat.

Traduït de l'àrab per Margarita Castells