Vora els pins hi trenca la canella

sota l’enorme roca agombolada.

Estil·la l’aigua, escàpola i gelada,

fent alegroia dolça cantarella.

El riu aplega l’aigua passarella

indiferent al plany que acomiada

l’argent viu tremolenc, la breu estada:

redós ombrívol de la fontanella.

La roca es mira el cel agemolit

cobejosa de negres nuvolades

recremada de tantes solellades.

I té l’aigua naixent al fons del pit

guaita com llisca fúlgida als seus peus

i ajunta a les del riu les seves veus.