I aquell ocell que vola i ve de lluny,
que s’acosta per l’ombra i el besllum
i dalt el cel que encercla el món ho veu
tot diminut i amb l’ala fa que ho cull,

ara s’esmuny i es perd entre el reflex
del sol que es va ponent, i amb un vol lleu
d’aquells d’ocell feliç de ser un ocell
s’envola i ve, i es posa dintre l’ull

que l’haurà vist. Sol, dins el niu novell,
fitant un cel estrany ple de remors
i d’un passat que no són ell, s’enlaira,
distret i nou, i amb cant desfigurat

se’n va a buscar l’ampit que el portarà  
per dalt les branques del revolt darrer.
Serà entre roures, pins i algun xiprer.
Serà tot ell el dia que se’n va.

I aquell ocell que vola i és lleuger
s’amaga cel enllà, ara que és nit,                     
s’esmuny per entre els dits, i va escampant
allò que ha vist —que veu—, allò que és meu.