La noia té efectivament la carn

prou abundosa, uns replecs a la panxa

i les cuixes i els braços imponents.

Sembla una noia bleda, amb ulls de peix

i el gest extraviat per la indolència,

com si veiés, no pas l’atac d'uns homes,

sinó un paisatge lleig o un plat poc net.

El que és quasi com jo (al temps de Rubens

ja em tocaria la vellesa) observa

les carns d'aquesta noia, no amb desig,

sinó amb còlera: amb ulls com de martell.

Passo un matí mirant-los al museu.

Meravellat per la força del vell

que em descobreixo: els ferros dels meus ulls

martellejant, però amb les mans -tan tímides!-

­provant d'amanyagar la carn dels dies

que passen, com els núvols, damunt meu.