Íntima
la llum acarona l'atles,
el joc pervers i el naufragi de la paraula.
Aquesta és la platja desolada, se sent una música efímera.
Aquell és l'aeroport on els ciutadans s'embarquen vers la
terra del no-res.
Aquest és el riu de Cronos, tots ens hi banyem sense consciència,
la mirada impassible.
Aquells són els meandres de la intriga, on els serfs, amb
nocturnitat i traïdoria ens han cosit la boca.
Aquesta és la salina de l'anhel on l'aigua immòbil
de l'esperança s'evapora sense remei.
Aquella és la muntanya beneïda pels sants pares que
devoraren els fills.
Aquest és el penya-segat dels suïcides, el dolor proclama
l'infinit.
Aquesta és la terra de Xauxa que va idear Pieter Bruegel, la
beatitud inunda la impaciència.
Aquesta és l'illa de l'agènesi, els falsos déus juguen a golf
amb les promeses mai no acomplertes.
Aquest és l'oceà imperfecte de la metàfora.
Tot és desert.