Els altres mallorquins

En el dur ofici de viure

massa sovint oblidam,

des de la nostra talaia ben guardada

que són molts els homes i dones

a qui la vida ha tractat a cops,

a cops molt durs, sense cap mirament.

     Prop de la casa on jo visc

podríeu imaginar el seu pas,

cada matí a trenc d’alba

quan encara tot és fosc,

com la pell i el seu país.

Ell es lleva a la recerca

d’un benestar somniat,

que un dia veié a la pantalla,

en un lloc molt lluny d’aquí.

     La lluenta caixa boja

(ara ja n’hi ha amb tot tipus de mides, formats i colors)

que presideix les nostres llars,

escup a tort i a dret

un miratge de progrés, luxe i panxes plenes.

     Més enllà de l’oceà,

captivats pel seu encís,

són molts els sers humans

que havent perdut tota il·lusió

en una terra eixorca que res els pot oferir,

decideixen fer-se a la mar.

     És així com arribà,

havent posat la vida en perill,

el nou veí a les nostres contrades

disposat a deixar la pell

per refer-se de la dissort

de no tenir gens de futur.

     Ocupat en les tasques més dures

fent el que ningú vol,

donà les primeres passes

per fer venir tots els seus.

Ara comença una nova etapa,

no exempta de lluita i de dolor.

     Però els seus fills, innocents i alegres,

aliens als retrets i a tots els menyspreus

omplen d’alegria i rialles

els deserts carrers del barri,

ara orfes dels antics residents.

     Són els nous manacorins,

arribats de tot arreu

que han vingut a casa nostra

per començar de bell nou.

        Montserrat Nadal