La noia té efectivament la carn
prou abundosa, uns replecs a la panxa
i les cuixes i els braços imponents.
Sembla una noia bleda, amb ulls de peix
i el gest extraviat per la indolència,
com si veiés, no pas l’atac d'uns homes,
sinó un paisatge lleig o un plat poc net.
El que és quasi com jo (al temps de Rubens
ja em tocaria la vellesa) observa
les carns d'aquesta noia, no amb desig,
sinó amb còlera: amb ulls com de martell.
Passo un matí mirant-los al museu.
Meravellat per la força del vell
que em descobreixo: els ferros dels meus ulls
martellejant, però amb les mans -tan tímides!-
provant d'amanyagar la carn dels dies
que passen, com els núvols, damunt meu.
|