Jo sóc –segons els crítics més plausibles-

el jo poètic, com qui diu l'anònim

fantasma del cretí que firma el llibre.

Mireu's-el, el cretí: baix i amb ulleres

de cul de got, mal afaitat, la cella

circumflexa i la cua entre les cames.

Esvelt, amb l'ull brillant i la fatiga

de ser intel·ligent, les meves celles

són el bigoti estricte d'un feixista.

Ell –el presumpte autor- m'arriba sempre

amb un empatx bucòlic de paraules.

Jo hi poso l'ordre, el ritme, el seny i, sempre,

el verí astut que corromp les paraules.

Renuncio a l'estil? Només intento

confondre'l -pobre estil- amb mil carotes.