A la Mònica

El rellotge reflectit al mirall
marca les hores irreals d’una tendresa
falsa. Però sembla amor
el massatge dels dits flonjos al cap,
el tacte ferm i sensual
dels polzes vora l’orella, la veu melosa
quan em demana si l’aigua
surt massa freda. Sembla amor
quan m’eixuga els cabells
amb la tovallola i em convida
a canviar de cadira, quan em ressegueix
el clatell amb la navalla esmolada,
quan s’inclina per ajustar millor
la patilla. Sembla amor
quan s’atura un moment i sospira
pensant que demà, a la fi, és diumenge.