M’agrada ser al cafè les nits d’hivern,

aquelles nits de fred i glaç a fora,

en què els minuts no sumen mai una hora

i s’aixera a la llar un foc d’infern.

I en rotlle obert, d’amable gent tothora,

amb fons de torb o verba en joc altern,

refer el decurs dels anys amb mot matern

de llavis d’un vell jai a frec de vora.

Em tinc, aquí, per gran avar de vida,

mes tanta en reto com la pell me’n bat,

car tot en mi respon a l’alta crida

d’aquell caliu d’embruix, comí i alat,

que neix humil i en puixança agombola

l’íntim, rural, cafè de Peramola.