No sé girar el seient

i de cara al nord miro, mentre el tren

corre cap a migdia.

Molta estona ha durat la neu dels cims,

la nítida blancor de la infantesa

tan tendra i clara com

la veu de l’oboè.

Al cel s’alcen i fugen, violins pressentits,

branques altes i nues

amb nítids brots novells

però amb vells nius on tornen els ocells

la cadència, les ales

del record que va i ve.

No veig punt d’arribada però vaig

cap a una antiga música.

Un viatge més llarg és la nostra tardor

sovint mirant enrere neus i rostres,

mentre avancem potser massa de pressa

cap a una forma estranya de sonata

i a l’últim moviment