Un dia té massa hores per dir la veritat,
massa coloms per gratar a fons la terra,
massa saons per créixer. Hi ha dies, però,
que la vergonya de viure és un secret que fa por
fins i tot als qui tenen el coratge d'escriure
el seu nom amb ferro,
enyorar en net el cor d'una escarnida passió
o mirar de prop el fems carnal que una existència provocada dóna.

Aquí, que sempre és foravila i quatre arbres, la terra
no fa vergonya de servir en brut per a qualque cosa: va terra,
perquè la llacor, que és lineal, urgent i problemàtica,
la donen sempre els altres: bèstia i home
units pel mateix número
que sempre duu l'engrut i la ditada amarga
d'un corral amb gallines o d'una moresca casa emblanquinada.
La terra d'agrair és escapció de cos total o carn barata,
com la paret que tanca o el portal que obri
són camí obert que menen a la llibertat civil
que dóna el tros de vida que un mai no calla.

El guaret d'existir el crea sempre l'home com a arma,
no l'anyada, que regala verdors florejades amb paciència i ràbia.

Per això d'aquí, ara d'avui
amb verds que minven i vorerades blaves,
el temps total rosega amb vents civils i focs salvatges
el call d'una sentència
que crulla el tou caliu del sol i d'aquestes pluges rovellades.
Perquè l'home damià, que té mans per callar i ulls per combatre,
és una fera que s'escriu sobre l'oberta pàgina
on un escrit sempre fa olor de terra solquejada.