Fuster Viladecans, Felícia
|
|
|
|
No tinc rellotge ni destí.
Tinc fred; en el meu test gelat
no hi creix cap mot per abrigar-me,
només el gran desert dels telegrames muts
del àugurs o dels nàufrags.
El passaport que riu ja no m'inventa
el cordam
dels viatges ni el llapis de color,
inútil,
damunt les meves mitges
blanques. Hauré d'anar-me'n, sí,
a peu.
avar com l'heura, el tren no passa.
Tant és.
Si algú em veiés creuar els records
li diria: detura'm
i digue'm què no sóc, què ja no porto.
No tinc rellotge ni destí,
ni mocador de llet, ni cel de pomes.
Els peus, feixucs, em cauen.
El cap
em pesa com un món. I se'm desfulla.
La pell se'n va,
ja no ens trobarem més.
Tinc fred. Tinc por. Tinc aquell fred
immens, que sols el cor
mesura. El que no donen més que els vius.
El fred que no s'enterra.
Mai.
|
|