Una campana d'aire fi
envolta els turonets, les dunes,
bosc i gespa perfecta.
Tímides flors boscanes, romaní perfumat,
orquídies carnoses voregen tots els camps.
Sobre l'herba tan ben tallada petgen
les sabates robustes dels senyors
que es mouen lentament, seguint
trajectòries que ells coneixen: juguen.
De dos en dos, en un racó o un altre,
distants, equilibrats, mesuren
l'esforç i el cop, la intenció i el dubte.
Figures quietes de pell assolellada,
els membres ja una mica fatigats
sota el confort del cashmere
i del sol matinal.
Precisió i desesma.
Les senyores, al club, prenen vermuts llarguíssims
en taules solitàries. -Ah! No trobes
que comença a fer un sol de bon temps?

Molt lluny, aquí, fora de la campana
de vidre que els preserva,
el temps sempre és incert i costa aixoplugar-se.