Hi ha un home a l'aigua; neda i, quan es cansa,

s'atura en un extrem de la piscina

i observa relaxadament l'entorn.

L'aire és un vidre transparent d'octubre,

la llum arrenca de la gespa un verd

més fosc que l'aigua clorada on es banya.

El blau benigne, el verd silenciós,                  

la claredat de l'aire, el benestar

dels músculs i les cames enllustrades

de les noies que deuen escurar

els últims banys de sol: tot aixó ajuda

a reforçar-li l'ánim; i renova

impetuosament el crol. Avança

més de cent metres a bon ritme, eufóric,

peró s'enfonsa de cop i retorna

fent braça, lentament. Torna a mirar

l'entorn: Què esperen, pensa, aquestes dones

esteses sota el sol i amb indolència

de vegetals? Un gram més de fulgor

en la mirada d'un home? O potser

aprenen a deixar-se anar com d'altres

beuen o ploren? O és que ja han entès

l’enigma de cansar-se i descansar

i s’aferren al somni de la gespa

indiferents al desfici de l’aigua?

El blau llampant de la piscina explica,

com tots els malestars, la vida immòbil.