“El peine del viento”, obra escultòrica d’Eduardo Chillida

T’imagino sota el magnolier

damunt els espais que pentina el vent

perforant les roques

i el ressò de l’aire que esquinça el silenci.

Des d’allà es veu el mar,

les ones batent-se contra els espadats,

les ones batent-se contra el temps

que ens llança a l’altra riba inconeguda...

Passarà la lluminosa polsina

i ens beurem la pluja en la copa de l’alba.

Esclatarà la vida envoltant el vell arbre

per sentir poemes de ferro, incrustats

amb rovell a la roca com norais seculars

que desafien la força del vent,

i uns braços que abracen els núvols,

i unes mans obertes,

-mascarons de proa on penjar-hi somnis-.

Sabem d’un poeta

que teixia esperons d’acer damunt de l’aigua.