Jo mirava els descans dels morts,

perquè el descans era

material aquella tarda

grisa, llarga, trista d’hivern.

Jo mirava

el silenci definitiu

de tots els morts;

dels homes que havien estat

sentenciats des de bell antuvi,

sense judicar-los primer.

I demanava a la pluja

que el xic mantell

líquid de l'aigua, esborràs

els odis i netejàs

la pedra de llegendaris

afronts. Perquè…

mai vaig estimar tant els morts,

com aquella tarda freda,

íntima, patèticament

núbil, solitària, d’hivern.