I neix un pensament: aquí hi hauria
de cabre l’Univers i ni hi cabrà.
Hauríem d’haver escrit la simfonia
més bella, i no seria prou. Serà
com un tros de ceràmica, pulmó
trencat que se’ns despenja quan sospira.
Tota la vida intentant encaixar
aquest desassossec en una gerra.
Ja no recordo quina imatge bella
he estat: ara em rendeixo i tant se val.
Torneu-me el fang, aquesta part
d’ànima dintre meu que no s’ha assecat encara.
|