Era un cine petit, amb poca gent, i jo,

que vivia l’amor en cartes sempre urgents

on hi havia el carmí de besades cremants,

vaig sortir convençut que era cosa de dos

viure junts i em vaig perdre pels Champs Elysées.

D’aleshores encara en fascina el Truffaut

putejat de la infància a Les quatre cents coups,

de L’amour à ving ans o de L’argent de poche.

Regne d’ombres m’assec a la cova i revisc

exultant amb Plató La nuit americaine.

Tots dos hem madurat, Antoine Doinel és mort,

però qui no tindrà a un París de nouvelle vague

juvenil La peau douce quan veu Baisers volés!

El cine era petit, amb poca gent, i jo,

que fugia enversat d’un país estantís

atufat de resclum, no record el seu nom.

Les butaques tenien un suau tacte verd

i el metro Chatillon-Montrouge, esperitat,

passava fent renou cada quinze minuts.