Una casa es troba entre conreus i fagedes

sobre replans de feixes gemmades, custodiada

per les dues plàcides ermites del Corb:

Sant Miquel altiu sobre una tossa

ben bastit de pedres nobles, mentre Sant Martí

s’amaga humil entre verds i remors d’aigua

submergit en l‘encant somniós dels somnis:

l’Antiga és la casa, entre pomerars que vénen d’antany,

on una vegada en néixer una poma va ser gravada

amb el bell nom de Montserrat

quan Montserrat era una nena i

el gravador el seu pare... Han passat anys però l’Antiga

continua entre cedres bella i viva i amb nous porxos

que el bon gust fa que semblin de sempre

i de la casa s’obre una gran terrassa abocada

a l’escalonat de replans i carenes, una trama de perfils

que davallen i s’enfilen Alta Garrotxa amunt

per albirar el noble Canigó que senyoreja fet cor

de totes les terres catalanes que temps fa només en feien una i

que l’estimat poeta cantà i en un llibre ens ho recorda.

L’altra casa, també bellament encimbellada sobre

esglaonat de feixes de flors i d’hortalisses conreades talment flors:

és el mas Perxés d’Agullana, amb terrassa i bancals que davallen

cap a la plana empordanesa fins a besar el mar Mediterrani on diuen

que temps era temps tots els peixos nedaven amb la senyera al llom.

Mas Perxés es troba camí de la ratlla de França i, com s’escau pel lloc

té alta torre de guaita, tothom el coneix pels fets històrics i, ves,

té nafres de guerra que la Maria Perxés amorosament sutura, i

la pairalia torna a florir gentil i la capella ja torna a ser capella.

La Maria Perxés d’Agullana i la Montserrat Vayreda de l’Antiga són

dues amigues que sense proposar-s’ho han agermanat els dos casals,

casals que mentre l’un esguarda els Pirineus l’altre endevina allà lluny

la ratlla blava de la Mediterrània, i fan que ens mostrin completa

la nostra terra, el món estimat que abracem i que en abraça.

El Perer del Corb, juliol-agost 2003