Mar de lleixiu i febre,
grisa mar dels que esperen el final.
Caminen vora l'aigua
amb unes cames blanques, tremoloses,
i miren les onades com si miressin sang.

Mala edat de la por i de la vergonya,
quant et parlen a crits o amb rialletes
i ja no pots tastar el vi ni la sal.

S'ofega el dia dins d'un núvol negre
i la platja s'esborra. Els vells se'n van,
petits, pacífics, fràgils, sense veu,
i semblen criatures cansades de jugar.
Els mirem, allunyant-se a poc a poc.
Imaginem un pis embalsamat,
un sopar sense gana,
les paraules que ja no saben dir-se.
No ens fan llàstima,
potser perquè ens creiem que no serem com ells.

Hi penso quan travessen la finestra
les primeres aranyes de la llum.
Els veig, desperts, quiets, i sento el tuf malalt
dels seus llençols. En el pols del silenci
els pobres vells escolten un rellotge
que només marca hores que han passat.

I penso en el meu pare, que no dorm,
que no dormirà mai, i que està sol
a la platja més fosca de la mar.