He anat a comprar minerals
amb la Maria. Té set anys.

Els dissabtes hi ha un mercat de carrer
i un venedor que, a cops, en porta.

Hem arribat, les pedres
llueixen sota el sol. La meva filla
les ha anat tocant i triant
amb expressió de caçador.

Les pedres són més grosses
que la seva mà. Algunes són
més brillants que els seus ulls.

El firaire les assenyala:
-Aquesta és la pedra dels ulls,
aquesta és la pedra del cor,
aquesta té molta energia.

La meva filla el mira, seriosa,
i diu: -Això és una hematites,
això turquesa, això oliví,
això obsidiana nevada.

El posa al seu lloc. Poca broma.

Amb la mateixa cara seriosa
amb què tot sovint m’explica
que les fades existeixen;

que adesiara en veu.