1. Mira amb atenció aquest poema i digues què et suggereix.
2. Quina creus que és la intenció del poema? Escriu la teva interpretació en un full. Després comparteix-la amb el teu company. Finalment, debateu-ho entre tota la classe.
3. Quin títol li posaries al poema-objecte? Per què? Contrasteu les vostres propostes.
4. A continuació escolteu amb atenció el que comenta el poeta a l’apartat “el poeta diu”. Modificaríeu les vostres conclusions?
5. Realitza un esforç personal d’introspecció i intenta recordar algun moment de la teva vida en què sorgís de manera espontània tota la teva candidesa i innocència davant una situació inesperada. Narra breument quins efectes recordes al voltant d’aquells fets. Encara et continua succeint? Com ho vius quan li passa a una altra persona? Què en penses quan a algú se li pugen els colors a la cara?
6. Quina ha estat l’evolució dels bolquers al llarg de la història? Quin replantejament actual hi ha respecte l’ús dels bolquers i la protecció del medi ambient? Parla amb els teus avis o altres integrants de la teva família i redacta alguna breu anècdota que t’hagin pogut explicar al voltant dels seus records sobre aquest tema.
7. D’una banda tenim els bolquers i el que poden representar de positiu, esperança, etc. en la infantesa, però el seu significat i la seva utilització en altres moments de la vida poden representar situacions de vergonya, tabú, silenci, rebuig, deteriorament... En grups penseu, escriviu i compartiu l’altra cara de la moneda respecte als bolquers.
8. Un dels tòpics universals més emprats es refereix al pas del temps i la mort –tempus fugit;te’n presentem dues mostres: una frase feta en català i un poema en castellà, escrit per Francisco de Quevedo al segle XVII. Podria ser que aquest tema el sentissis molt llunyà, però intenta establir similituds entre aquestes dues formes d’expressió. A continuació escriu el que podria voler dir per a tu l’estrofa del poema referida als bolquers.
-El que es pren en els bolquers, en la mortalla es deixa.
- "¡Ah de la vida!"... ¿Nadie me responde?
¡Aquí de los antaño que he vivido!
La Fortuna mis tiempos ha mordido;
las Horas mi locura las esconde.
¡Que sin poder saber cómo ni adónde
la salud y la edad se hayan huido!
Falta la vida, asiste lo vivido,
y no hay calamidad que no me ronde.
Ayer se fue; mañana no ha llegado;
hoy se está yendo sin parar un punto:
soy un fue, y un será, y un es cansado.
En el hoy y mañana y ayer, junto
pañales y mortaja, y he quedado
presentes sucesiones de difunto.
|