Com el seu nom indica és un indret alterós i roman, en

part, cenyit pel riu Ebre (el riu «Hebre» dels antics i de Ma-

teu Aymerich, el geògraf naturalista del XVIII) i pels ports

d'Horta i Beseit. És un país fantàstic, una comarca agresta

i viril, intacta encara per a la poesia i el misteri. Hi vaig es-

tar lligat durant una etapa feliç de la meva vida, i vaig des-

cobrir el sentit i la significació oculta de 1'existència i del

món. També hi coneixeria la «çerena», animal inexistent,

descrit en els «Bestiaris» medievals catalans editats per

Saverio Panunzio i estudiats per Ramon d'Alòs-Moner en

1924. A la fonda d'Arnes, un dia, de cara als ports blavosos,

mentre dinava unes «arengades amb salsa d'hivern» i una

clotxa regada amb un vi de 18 graus del sindicat de Gan­-

desa, vaig sentir una noia que cantava una tonada atàvica,

exquisida:

«çerena de riu,

 devorà en Feliu;

 Çerena de prat,

 devorà en Servat;

 Çerena de vol,

 devorà un mussol.»

Vaig pensar aleshores que la «salsa d'hivern» devia és-

ser una invenció de Sant Salvador d'Horta, que fou cuiner

del monestir del poble, d'una fama culinària que arribà a

les orelles de Felip II i a les de la seva muller, Isabel de Va­

lois. Es presentà davant del rei mentre els pagesos ballaven

la sardana (tot just introduïda en el país amb el nom de

«cerdana») comptant els passos. Felip II s'hi afegí, segons

el cronista José de Sigüenza.