Ballarines d’ingràvida figura

sortint, grises i blanques, d’un quadre de Degas,

ens amanyagaran la llarga barba.

Al palau on la veu tremola, solitària,

sons de llaüt gemeguen en la vasta penombra

i una son dolça ens fa oblidar de tot.

Enyorem, prop del marbre de les fredes estàtues,

l’olorós gessamí, la pietat de l’heura;

volava un floc d’escuma –blanc colomí de l’aigua-,

a l’estany dels nenúfars i dels cignes...

I, llunyana, ens arriba la música del quadre

-una harmonia de colors finíssims,

que amaguen, sota ombrel·les d’una clara maragda,

el negre de l’angoixa, el vermell de la sang.