Hi hagué un home que visqué setanta anys

no gaire lluny de casa.

Jo el vaig conèixer

quan era molt vell, però puc dir

que no s'havia mogut mai del poble.

Del món n'havia vist

quatre viles i escaig del voltant de la nostra;

mai no anà a ciutat i mai tampoc

no posà els peus en un ferrocarril.

Això sí, coneixia

pam per pam els topants

de les vores del riu

i havia estat expert en herbes remeieres.

Durant cinquanta anys llargs

treballà de paleta

i, segons em digueren,

va perdre la muller quan encara era jove.

De tres fills que tingué

dos van morir a la guerra;

l'altre marxà del poble,

molt lluny, molt lluny…,

i mai més tornà.

L'home visqué qui sap els anys tot sol

i a les tardes d'estiu

s'asseia en un pedrís davant de casa seva.

Era afable i molt pulcre

i somreia, discret, a la gent que passava.

Jo recordo d'haver-hi conversat

sobre qualsevol cosa

i recordo també que tenia la veu

afectuosa i clara

i que en parlar movia

molt lentament les mans.

L'hivern que el van trobar

mort al llit, les veïnes

digueren que semblava

que el pis hagués estat

endreçat feia poc.

Degué morir de fred,

perquè en tota la casa no hi havia

ni un sol bocí de llenya

i ell jeia, bo i vestit,

embolicat amb una manta.

Algú digué que semblava un ocell

arraulit sota un ràfec.