Els altres mallorquins
En el dur ofici de viure
massa sovint oblidam,
des de la nostra talaia ben guardada
que són molts els homes i dones
a qui la vida ha tractat a cops,
a cops molt durs, sense cap mirament.
Prop de la casa on jo visc
podríeu imaginar el seu pas,
cada matí a trenc d’alba
quan encara tot és fosc,
com la pell i el seu país.
Ell es lleva a la recerca
d’un benestar somniat,
que un dia veié a la pantalla,
en un lloc molt lluny d’aquí.
La lluenta caixa boja
(ara ja n’hi ha amb tot tipus de mides, formats i colors)
que presideix les nostres llars,
escup a tort i a dret
un miratge de progrés, luxe i panxes plenes.
Més enllà de l’oceà,
captivats pel seu encís,
són molts els sers humans
que havent perdut tota il·lusió
en una terra eixorca que res els pot oferir,
decideixen fer-se a la mar.
És així com arribà,
havent posat la vida en perill,
el nou veí a les nostres contrades
disposat a deixar la pell
per refer-se de la dissort
de no tenir gens de futur.
Ocupat en les tasques més dures
fent el que ningú vol,
donà les primeres passes
per fer venir tots els seus.
Ara comença una nova etapa,
no exempta de lluita i de dolor.
Però els seus fills, innocents i alegres,
aliens als retrets i a tots els menyspreus
omplen d’alegria i rialles
els deserts carrers del barri,
ara orfes dels antics residents.
Són els nous manacorins,
arribats de tot arreu
que han vingut a casa nostra
per començar de bell nou.
Montserrat Nadal
|