A Magda i Nahum

Plaça de polides canyes,
randa de fusta va movent-se en l’aire;
l’ull dels colors es converteix en formes.
Dono per cert que l’herba creix amb ratlles,
fumera i vidres entrellacen branques
i el secret de les canyes és als nusos.

Perfila el secret els nusos
l’ombra viva que neix de quatre canyes;
penja del sostre un horitzó de branques
i, quan l’arrel s’exalta i fuig enlaire,
el joc que porta mou sobre unes ratlles
el jardí d’un jardí envoltant les formes.

Gira el sol formes i formes;
voldria moure un fil vermell amb nusos.
Les fletxes a l’espai només són ratlles;
els colors s’entaforen a les canyes
i, en un canyer així, poc sé en quin aire
l’arbre del cel ha d’allargar les branques.

Només hi ha un límit de branques
i cap més illa en aquest mar de formes;
ordre i desordre van al mateix aire.
Quin missatge ens trameten tants de nusos?
Què haurien fet els músics sense canyes?
I quin alè remou el feix de ratlles?

El camí cus becs i ratlles,
l’aigua del mar s’escola entre unes branques.
De quin discurs són lletres tantes canyes?
Atura l’aigua el fruit d’aquestes formes.
No fugis cap enfora d’aquests usos
o no podràs donar més força a l’aire.

Les canyes sonen un aire.
Les taques s’enraonen sense ratlles
i res no desisteix d’estrènyer nusos
o de collir la fruita d’altres branques.
Poblen el buit inusitades formes.
I tot pel magisteri d’unes canyes!

Selves de canyes muden l’aigua en aire;
trenquen les formes travesseres ratlles
removent branques i fixant els nusos.